dijous, 7 de març del 2013

El meu Barça i jo


El meu Barça i jo tenim 22 anys i en menys d'un quart de segle hem celebrat més títols que en tota la història del club.

Wembley, maig 2011















El fet d'haver viscut tantes nits de glòria en pocs anys, pot resultar un desmèrit per a alguns d'aquells culers que acostumen a parlar d'ells mateixos com a "barcelonistes de tota la vida", obviant que la resta, també ho som. 
Els mateixos  que creuen que gràcies a  - o a causa de - Laporta, Guardiola i Messi, els meus coetanis i jo formam part d'una generació descafeïnada. Una generació light que encara no ha tengut oportunitat de saber com és realment ser culer.

Tenen raó si el sentiment pel club equival a totes les lligues frustrades o a tots els anys d'impossibles copes d'Europa; però s'equivoquen  si desconfien de la nostra fidelitat.

Entenc i sé que el meu Barça i jo ho hem tengut fàcil. I es fa evident si dic que el primer 9 que vaig voler a la camiseta va ser el de Rivaldo -de Ronaldo només en vaig tenir pósters-. O si una de les primeres lligues que vaig veure perdre va ser contra el Super Depor  -m'encantava Tristan.

A més en una línia del temps com la del futbol, que parla de centenaris, són records que se situen gairebé a l'actualitat. Per si algú ho troba un "problema", potser ara arriba l'antídot. Un antídot tan descafeïnat com suposadament és la nostra generació, ja que ve de la mà de la millor plantilla del món i arriba acompanyat d'una lliga.

La realitat però, sense treure-la de context ni tancant cicles que no s'acaben, és més complicada del que estam acostumats.

Però si dia 12 davant el Milan tenim una mala nit -que no la tendrem-, el meu Barça i jo serem els de sempre.
D'acord, sentirem ràbia, direm coses que no hauríem de dir i ens costarà molt anar a dormir. Però això no treu que el meu Barça, que també és el teu  i el dels "barcelonistes de tota la vida", no deixarà de ser-ho. Perquè aquest Barça també està en bones mans, les de Rosell no, les nostres.




dilluns, 21 de gener del 2013

El crepuscle encén estels, no n'apaga

Aquest matí ha estat el vuitè que Kirton s'ha despert nevat, blanc i molt bell. Amb els primers raigs de sol s'ha reflectit la pulcritud de les teulades, ara també blanques, i dels cotxes aparcats a les portes de les cases, embalats pel mateix color.
King Street, Kirton (UK)
Una estampa que desapareix durant el dia i que només torna quan la llum del sol minva delicada, abans que no arribi la nit. És l'instant que allarga la claror. És la il·luminació del crepuscle en què Bauçà feia encendre estels i que Pere Estelrich i el seu equip han convertit en un extraordinari espai radiofònic.

Els “No-Valors”
Dia 30 d'aquest mes, les ones d'IB3 ràdio difondran l'últim Crepuscle. La decisió ha sobtat tant la direcció com els oients del format i ha apagat de cop tota la llum que havien aconseguit ràdio, llengua i cultura gràcies a la tasca del programa. De dilluns a divendres, El crepuscle encén estels s'ha convertit en un espai de qualitat, de bones entrevistes i de debats que enriqueixen l'oient amb la mateixa sensibilitat i respecte amb què tracten patrimoni i cultura. 

Programa especial d'El crepuscle encén estels 
És gràcies a aquests valors, que el format de Pere Estelrich va rebre el guardó 31 de desembre, i ha estat premiat per entitats com Òmnium Cultual o Ràdio Associació de Catalunya (RAC). Tres reconeixements que en un context habitual avalarien la permanència del programa, però en el “País de Bauzá”, com tot allò que es fa en català, només es consideren mèrits.

La campanya
El crepuscle encén estels se suma a la llista de víctimes d'una de les campanyes més brutals que ha patit mai el nostre patrimoni. Les pretensions del govern balear de reconvertir una identitat i esborrar els distintius que avui ens fan ser i sentir illencs, repercuteixen en iniciatives tan professionals com la d'Estelrich i el seu equip.
En lloc d'assumir-ho com una nova derrota, potser ara és el moment d'aferrar-nos al fil d'esperança que va escriure Miquel Bauçà en la seva particular foscor i que ha donat nom al programa: El crepuscle encén estels; no n'apaga. 




dimecres, 5 de desembre del 2012

L'Art dóna suport als encausats d'El Coso

A l'Ajuntament de Felanitx, dividir el poble s'ha convertit en tendència. No només en fan ús els regidors i regidores durant els actes que presideixen, sinó que el mateix batle, Gabriel Tauler, ha assumit aquesta acció com a única eina de poder per dirigir la legislatura. El diàleg, el respecte i la voluntat del poble han estat descartats.

Fa 15 mesos l'equip de govern de Felanitx va iniciar una de les campanyes més dràstiques que s'han posat en marxa des d'un Ajuntament illenc i que posa de manifest la tendència de trencar el poble. Ho varen anomenar conflicte, varen assenyalar culpables i en varen escampar la seva versió als mitjans. Amb el suport del Govern i de la justícia, el camí era fàcil. El lema també: Els felanitxers de la penya El Coso són violents.

Més enllà de la manca de proves, de la falta de transparència i de la dramatització d'uns actes que no compleixen amb la dinàmica de la festa de Sant Agustí, les multes que han d'afrontar 12 felanitxers denunciats per l'Ajuntament, són desorbitades. Les xifres no corresponen als esdeveniments i el càstig moral s'afegeix a l'econòmic.

La subhasta d'art i l'obra de Barceló

Cartell de la subhasta 
Des que es van fer públiques les implicacions judicials, el Comitè en Defensa de les Festes Populars de Felanitx ha encapçalat els actes de suport als joves denunciats. Tot i les impossibilitats contínues de l'equip de govern davant qualsevol projecte, dia 22 de desembre es durà a terme una subhasta d'art a l'Auditori de Porreres.
Ja que el fons recaptat servirà d'ajuda als encausats per fer front a les despeses del procés judicial, l'Ajuntament de Felanitx no ha permès que aquest acte pugui celebrar-se a cap espai públic del municipi. A partir de demà, però, al número 3 del carrer Zavellà hi haurà exposades les obres que s'han de subhastar.



És curiós que l'Ajuntament de Felanitx en lloc d'aprofitar la projecció que podria tenir l'exposició, que compta amb una obra de Miquel Barceló, el mateix mes que l'han nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat Pompeu Fabra, renegui de l'esdeveniment. Tenint en compte que Barceló és el felanitxer més universal, només puc interpretar que a Tauler no li agrada la seva obra. Pot ser que el que tampoc no li agrada és que, en aquesta intenció de dividir Felanitx, no estigui al seu costat, com la majoria de personalitats.

En aquest enllaç podeu visitar la pàgina web de la subhasta: "Flitada d'Art"

dissabte, 17 de novembre del 2012

"God save the Queen"

Visc amb una família que compleix escrupolosament el perfil estructural que representava el candidat americà Mitt Romeny; en canvi, aquests dies, he tengut la sensació que haurien confiat el seu vot a Obama. 
-Residència a Kirton (Magda Estelrich)-
La família
Són tan britànics com monàrquics, i no els agrada el futbol. Per motius laborals, han viscut 18 mesos a Washington amb una filla de tres anys i reconeixen que ha estat la millor experiència de la seva vida. Tot i que mentre s'enamoraven dels Estats Units, enyoraven la seva Anglaterra.


Són patriòtics i entenen que jo no ho sigui. I quan em parlen de Mallorca, ho fan com si fos un autèntic país. Fa quasi dos mesos que som a Kirton i per fi, tenc la sensació d'estar completament instal·lada. A Vic només vaig necessitar un dijous, aquí, en canvi, unes quantes setmanes.

-Imatge de Google-
La rutina
Els tòpics anglesos han marcat el ritme d'aquest primer període: el tè, la pluja, i el “God save the Queen”. L'experiència és diària i l'aprenentatge constant. Alguns moments els aprofit tan intensament com si fos un viatge i altres, em permeto una actitud més relaxada, per adaptar-me i avançar.
El meu accent i jo encara necessitam els 8 mesos que em queden per assumir l'anglès que me'n vull emportar de Gran Bretanya. Tot i que, de moment, ja he aconseguit desenvolupar-ne la seva millor versió. Saber que aquest, serà un any atípic condiciona la meva actitud, i el que em resulta més complexe és equilibrar-ne les sensacions. No sé si professionalment, una experiència internacional d'aquest calibre pot resultar-me útil. Personalment, val molt la pena.

Els anglesos
La qualitat de vida dels britànics va totalment lligada al seu tarannà. Potser no riuen tan com nosaltres, però han aconseguit anivellar el fet de “viure per treballar” i “treballar per viure”. El seu context i el nostre són incomparables i ja ho sabia de sobres quan vaig arribar. Tot i això, no puc evitar sorprendre'm davant les dades que situen que el 90% dels universitaris anglesos aconsegueixen introduir-se al món laboral amb un període màxim de 6 mesos. La mateixa sorpresa que s'emporten els amfitrions quan saben que fa 5 mesos que vaig llicenciar-me i fer d'au pair ha estat la única aposta segura dins un món de futurs prometedors. 

divendres, 12 d’octubre del 2012

La setmana de TV3

Des que Mònica Terribas no és la directora de TV3, la Televisió pública de Catalunya lluita per mantenir una línia que a moments trontolla. Canviar la firma de Terribas per la d'Eugeni Sallent deixa de ser només simbòlic quan les decisions que s'han de prendre repercuteixen en la llibertat dels seus treballadors i la sensibilitat de l'espectador. Aquesta setmana Tv3 ha estat protagonista per la qualitat d'alguns dels seus formats i notícia, pel cas Bestiari
Captures dels tres programes emesos aquesta setmana
Dilluns, Albert Om i el seu equip varen aconseguir un Convidat històric. Valent, educat i intel·ligent, Om passava un cap de setmana amb Neus Català. Era difícil no fer-ho dramàtic ni sensacionalista, la mateixa narració ja inclou aquests elements, que televisivament parlant, poden donar més joc si es magnifiquen. En aquest cas, però, l'equip d'El Convidat va actuar amb el respecte i l'admiració que mereix Català, i durant quasi una hora, TV3 va emetre un contingut brillant. Quan, a la perruqueria, després de fer-se la permanent, la víctima del nazisme recorda el 27.534 és tan extraordinari com imprescindible. La televisió necessita més moments com aquest.

Dimarts, Bibiana Ballbé i el seu equip varen aconseguir un Bestiari històric. El programa que emet la seva tercera temporada al Canal 33 havia gaudit de certa discreció fins que aquesta darrera emissió ha fet estellar el Cas Bestiari. Ballbé entrevista cada setmana un protagonista del món de la cultura diferent i el trasllada a un context de ficció per parlar de la seva realitat. A la model Martina Klein la va portar al circ i a l'autor Jair Domínguez, a matar paraules. Només varen matar paraules però la direcció de la cadena n'ha censurat el capítol, ha demanat disculpes per les imatges i ha acceptat la dimissió de la directora del programa. Només varen matar paraules. Però, justament, entre aquestes paraules hi havia una fotografia del rei. Una televisió pública no pot permetre que en un ambient distès es dispari a una il·lustració de cartró d'un rei que mata elefants?

Dijous, Toni Soler i el seu equip varen aconseguir un Polònia històric. En aquest cas no sorprèn ni la qualitat del format, que sempre és extraordinària, ni la befa a les autoritats, entre elles al rei que mata elefants. El que realment sorprèn es que cada setmana puguin convertir els problemes que amarguen la resta de l'Estat, en arguments còmics que arriben a tots els catalanoparlants. El Mas Style d'ahir, és per guanyar un Òscar!









dilluns, 8 d’octubre del 2012

Un clàssic amb Jet lag


Tanmateix el resultat ha estat el mateix: un empat amb la sensació d'haver sabut fer bé les coses. Però el fet de viure aquest derbi des d'un punt geogràfic aliè a tot el que envolta els enfrontaments entre madridistes i culers, m'ha permès gaudir del clàssic des d'una altra perspectiva, potser més objectiva però també menys sentimental.

Kirton (UK).- Quan Cristiano va inaugurar el marcador del Camp Nou, a Kirton encara no eren les 7 i quart. Habitualment, els gols del Madrid ja no són fàcils d'encaixar però aquest, a més, el vaig rebre amb certa sensació de Jet lag. El mateix símptoma que mostraven els homes de Tito que sense canviar d'hora, els va costar entrar en la dinàmica del partit. L'equip necessitava un revulsiu i ho va resultar l'entrada de Montoya que va substituir Alves per lesió; tot i que l'estadi reclamava l'atenció de Messi que, murri, va aprofitar una pilota morta dins l'àrea per empatar el marcador i encetar el seu particular duel amb Cristiano. L'argentí i el portuguès varen firmar un clàssic brillant i varen ser els autèntics responsables de que el partit d'ahir fos “El millor clàssic dels clàssics”. Amb aquest titular ha batejat la seva crònica a El País Ramon Besa que remarca, a més del bon futbol, el respecte i l'elegància tant en el terreny de joc com a la graderia.
Totes dues qualitats varen marcar la tònica tant de la primera com de la segona part del partit quan el Barça, més valent en atac i més poderós en defensa, va agafar el protagonisme. Quan va marcar Messi de falta ja no tenia jet lag, encara que, minuts després, també em va costar encaixar el segon gol de Cristiano. Amb el marcador definitiu i l'empat consolidat la sensació era de satisfacció pel partit i per l'ambient. Tal i com està el país i tal i com està la lliga, es varen aconseguir dos bons resultats.
A més, si el clàssic hagués acabat d'una altra manera, no hauria sabut com es diu empat en anglès: tie. Ahir gràcies al derbi vaig aprendre un nou mot i la familia Davies dues coses: la importància d'un Barça-Madrid i el significat d'In-Inde-Independència. Si ho entenen a Kirton, forçat ho han d'entendre a Madrid. 

divendres, 28 de setembre del 2012

“L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir”, Miquel Gelabert


És felanitxer. Segurament un dels felanitxers amb més projecció dins el món de la interpretació. A TV3 va consolidar-se amb sèries com Temps de Silenci o Ventdeplà i a IB3 ha recuperat l'accent amb Llàgrima de Sang i L'Anell. Repassar la seva trajectòria sobre els escenaris implica parlar de companyies teatrals com Comediants o La fura dels Baus. També l'hem vist a la gran pantalla i s'ha donat a conèixer arreu del món: Itàlia, Alemanya, Finlàndia o Canadà l'han vist actuar. El seu darrer èxit Prova, ha obtingut un reconeixement unànime del públic i la crítica.

Miquel Gelabert
Dilluns, 10 del matí-. Duu camisa blanca, les ulleres amb la mà i demana un cafè amb llet. Tria seure a fora, tot i el vent. Parla gruixat però amb un posat agradable. Somriu fàcilment. No és tan senyor com en Joan Carles Mesquida (L'Anell) ni tan malcarat com en Jaume Estelrich (Ventdelplà). És en Miquel Gelabert, i això queda clar des del principi.

De petit vivia a Felanitx.
Hi vaig viure fins als 6 anys. Després vàrem anar a viure a Palma però veníem tots els caps de setmana i els estius.
Volia ser actor en un moment i en un entorn sense tradició. Des de Mallorca i en aquells temps, semblava complicat.
És una cosa extranyíssima ja que a casa meva no hi havia ningú que s'hi hagués dedicat abans. Record que al Port fèiem una festa per santa Rosa a damunt el niu del Babo i jo amb 10 o 11 anys ja hi feia actuacions.
La inspiració.
Quan era petit a la casa de Felanitx teníem una taula immensa i just damunt la foganya hi havia un mirall molt gros que estava col·locat davant on jo seia per dinar. Sempre hi feia carusses i m'havien de cridar l'atenció i sovint em feien seure d'esquena al mirall. Ho dic sempre, em varen reprimir de petit i de gran ho he hagut de treure -bromeja-.
El primer paper.
Quan feia 6è de batxillerat vàrem organitzar una escena de la mort de Sòcrates. Jo tenia un paperet minúscul però la gent ja va veure que a mi m'interessava i que es notava que no feia teatre perquè sí. L'any següent quan varen organitzar una altra obra, jo mateix vaig demanar al Padre Prefecto, que era qui se n'encarregava, per ser el protagonista. Ho vaig veure com una oportunitat perquè ja sabia que volia dedicar-me al teatre.
On vares formar-te?
Vaig entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona i paral·lelament vaig matricular-me a la carrera de Filosofia i lletres perquè a casa trobaven que havia d'estudiar alguna cosa alternativa. Jo volia anar a Madrid i Barcelona havia de ser el trampolí. Al tercer curs a l'Institut ja vaig formar part d'un projecte amb un grup d'estudiants. Havien organitzat La leyenda de Jaun de Alzate de Pío Baroja a Bilbao. Aquell any, al ministre d'educació se li havia ocorregut que el curs en lloc d'iniciar-se al setembre, s'iniciaria el mes de gener i per tant aprofitant aquells mesos me'n vaig anar a Bilbao. L'obra però no la vàrem poder estrenar perquè el dia que ens havien de donar el permís des de Madrid va coincidir amb l'atemptat a Carrero Blanco. A partir d'aquí però ja havíem iniciat una escola d'actors, organitzàvem obres i no m'he aturat.
On vius ara?
Tenc una casa a Barcelona i una altra aquí al Port, on visc amb els meus germans. Depèn d'on tenc els rodatges. El temps que he gravat L'Anell, per exemple, he estat a Esporles, però ara per ara som aquí, al port.
Miquel Gelabert
És diferent treballar d'actor a Catalunya o fer-ho a Mallorca?
Sí, sobretot quant a la producció. Quan rodava Ventdelplà (TV3), per exemple, la dinàmica de feina estava molt més organitzada. Amb L'Anell (IB3) ha estat molt diferent. De vegades els textos es redactaven el dia abans de gravar l'escena i no es podien preparar bé les seqüències. A més, ens feien ser als estudis moltes hores sense gravar entre escena i escena, i als actors no ens paguen per hores sinó per la feina ben feta.


On el reconeixen més: pels carrers de Barcelona o pels de Palma?
Ara a Barcelona ha disminuït la meva popularitat perquè fa dos anys que va acabar Ventdelplà però tot i així continuen emetent sèries com Temps de Silenci per TV3. És igual que a Mallorca; al mercat si amag la cara triant patates no em reconeix ningú però si aixec el cap ja sí. He d'anar alerta, un pic vaig protestar molt a un aeroport de Madrid i després molta gent em deia “ara ja sabem com ets”. No puc cridar gaire l'atenció en públic.
Té algun criteri a l'hora de seleccionar projectes?
Fins ara he fet feina sense representant perquè volia dissenyar jo la meva carrera. Ara però és més difícil. He anat fent els projectes que m'han semblat suggeridors, si m'agradava la proposta i si em pagaven bé. A vegades per qüestions d'agenda no he pogut agafar obres que m'hauria agradat fer. És important també treballar amb amics, amb persones que ja saps que t'hi entens. Això darrer és molt important.
És complicat deixar de ser, per exemple, en Jaume Estelrich de Ventdelplà per convertir-se en Joan Carles Mesquida de L'Anell?
Pas pàgina aviat però ja has creat un segell i oblidar-te d'un personatge per fer-ne un de nou és impossible. Et canvien el vestuari, les formes, l'ambient i tot això ja et fa actuar d'una altra manera. Quan feia de Jaume Estelrich volia tallar la llenya de veritat i quan a L'Anell havia de fer un plat de cuina el volia fer també de veritat. Dóna més credibilitat i fa que puguis sentir-te més el personatge.
Hi ha un mite que diu que “fer de dolent és més gratificant”.
El compartesc. Faria fins i tot de Hitler, per exemple, amb unes pautes ben donades. Un personatge que està ben escrit sempre és gratificant. És a dir, si és un dolent beneit, amb diàlegs buits no dóna gens de gust. Tot ha de passar per un procés mental que han de fer el guionista i el director. Per tant, si l'obra està ben escrita i ben dirigida, i a sobre fas de dolent, encara és més gratificant. Jo ho compararia amb el fet de saber fer riure. El dia que descobreixes que pots fer riure també resulta molt gratificant.
Ha tocat totes les tecles de la interpretació: cinema, televisió i teatre. Amb quin gènere es queda?
Als 16 anys jo ja tenia clares dues coses: que m'agradava fer teatre i que m'agradava córrer món, i una cosa va amb l'altra. La meva felicitat és fer teatre amb els amics i moure'm. Anar a Sant Sebastià i menjar unes cocochas i el que sigui típic a cada lloc. D'altra banda, la televisió i el cinema, però, es paguen més bé i et proporcionen una estabilitat que el teatre no et pot garantir.
La seva darrera obra de teatre, Prova, ha estat tot un èxit.
L'actriu Agnès Llobet va presentar-me el projecte. Pensava que podria alternar els rodatges de la sèrie L'Anell amb l'obra però se'm va fer molt feixuc. Hi havia molts de dies que després de 10 hores de rodatge havia de partir cap a Sineu a assajar. L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir d'energia.
He quedat molt content amb aquesta feina, i em sap greu només haver-ne pogut fer 10 o 12 funcions. Amb la poca oferta que hi ha ara crec que no costaria gaire reunir l'equip si es trobassin més actuacions.
Aquest mes de setembre L'Anell torna a IB3 amb nous capítols que ja estan gravats. Hi ha l'opció de rodar una tercera temporada?
Miquel Gelabert
No. L'Anell s'ha acabat. Va acabar-se abruptament. Havien de rodar 80 capítols però només n'han gravat 62. Mallorca no es pot permetre una superproducció d'aquest cost. No hi ha doblers ni per mantenir tanta gent treballant-hi ni per suportar un muntatge amb cavalls. Que ho facin a Madrid és una altra història però aquí hi ha unes limitacions. Jo de totes maneres ja havia dit que ho deixava. No podia aguantar més temps aquell ritme i vaig demanar al director que matàs el meu personatge o que cercàs una excusa per fer-lo desaparèixer.

A més d'actuar, pinta.
Quan era petit deia que m'hauria agradat saber cantar i saber pintar. Vaig fer aquest comentari en un inici de gira i un company va dir-me que això s'aprèn i vaig pensar que tenia raó. Ara tenc moltes coses fetes però som molt pudorós. Una metgessa de Barcelona va dir-me: “només et preveig dues coses, que beguis vi bo i que facis una exposició”. Em va semblar molt saludable, el primer consell l'he seguit, el segon, encara no. Jo pint per a mi. Si la pintura es pogués rosegar, per exemple, no utilitzaria pinzell. Feria escopinades i que caigués el regalim.
Com veu les retallades al món de la cultura. És necessari convertir-la en un luxe?
No hi tenc cap confiança ni m'agrada res del que estan fent des del Govern. Estic fart de pagar els plats bruts de tots aquests “mangantes”. A més, un país no es recupera en contra dels seus ciutadans. Ho veig molt negre. Si en puc treure res de positiu és que la crisi supòs que se'n durà tota aquesta escòria de gent que si no són corruptes, són ineptes. No pot ser, per exemple, que Espanya tengui quatre vegades més de polítics que Alemanya. Així no s'arreglarà res i fent referència al món del teatre, menys. Si ara ja no produïa ningú, és evident que encara serà més difícil. Ara la cultura és un luxe i els toros, en canvi, no. És incongruent.
Un altre conflicte és el lingüístic.
No me'n parlis. Si a la major part de la classe dirigent i gestora, que he classificat de corrupta i inepta, hi sumes una altra part que és inculta, no fa falta dir res més. -Cabr..., fills de..., mam...- no tenc paraules per definir-ho: En España no caben más tontos. I jo crec que els que mouen els doblers ens han declarat la guerra, i no només a nivell lingüístic. Això és una guerra.
Futur a l'aire.
No tenc res lligat. Aquesta setmana tenc una reunió a Palma per a una suite come, una sèrie petita. Amb representant és probable que algun dia despengi el telèfon i em digui que m'ha trobat algun paperet. De totes maneres, ara el meu projecte és més personal. Fa dos mesos vaig agafar un ordinador i vaig escriure: “Ushuaia, casas de alquiler” i vaig veure que no eren gaire més cares que per aquí. Per tant, si vénc a estar al Port és una cosa, però si me'n vaig a Ushuaia (Argentina) ja serà per no tornar -ho diu de veritat, però somriu-.