“Les futbolistes no sortim a les portades”, Mariona Caldentey

Només té 16 anys i ja no és una promesa. Aquesta serà la tercera temporada de Mariona Caldentey a la primera divisió de futbol femení, tot i les lesions que l'han mantenguda fora del terreny de joc més temps del que voldria. A les files de l'Unió Deportiva Collerense, l'equip balear amb més projecció fora de les illes, Caldentey s'ha convertit en una de les claus d'aquest projecte que està fent història. Des dels 11 anys no es perd cap convocatòria amb la selecció balear i l'espanyola ja l'ha citada 7 vegades. Tot i els mèrits, les seves companyes i ella, encara no han sortit a cap portada.

Mariona Caldentey

Quant temps dediques al futbol?

Ara que som a la pretemporada vaig quatre dies a Palma cada setmana i els entrenaments duren una hora i mitja, a part dels dies que tenim partit. La resta de l'any entrenam tres dies cada setmana. I en època de seleccions, he de sumar el temps que dedic a les convocatòries.

Des de quan dus aquest ritme?

Vaig començar a jugar a futbol amb 4 anys i amb 11 ja vaig partir cap a Palma. És a dir, fa 5 anys que vaig i vénc.

No et resulta complicat?

Quant els estudis m'he de saber organitzar molt. Per exemple, si surt de l'institut a les 3 i a les 6 i mitja he de partir a entrenar, ja he d'haver fet els deures, perquè torn a les 11. I si viatj els caps de setmana, per jugar un partit fora, i tenc un examen en dilluns, he d'estudiar dins el bus o l'avió.

I te'n surts?

Si, fins ara m'ha anat tot molt bé i no he tengut cap problema. Enguany he de començar el batxillerat científic, però, i em fa un poc més de respecte perquè ja és una altra cosa.

I després?

Vull seguir estudiant. Sempre m'han dit que he de tenir estudis perquè del futbol, no en puc viure. Per això vull fer INEF. A més, a patir de les convocatòries amb la selecció em resulta més fàcil accedir a aquesta carrera.

Quantes vegades has estat convocada amb la selecció espanyola?

He anat a 6 o 7 convocatòries amb l'espanyola i amb la balear, hi vaig sempre des que tenc 11 anys.

Quines són les sensacions?

La primera és que costa de creure. Sempre has vist seleccions per la televisió però mai no t'has pensat que tu podries jugar-hi. Estàs molt contenta, molt.

T'obre portes?

Jo crec que sí. El futbol femení no és gaire reconegut i quan dius a quin equip jugues normalment la gent queda indiferent. En canvi, quan dius “selecció” la gent respon i ho valora. Però sobretot és una oportunitat perquè els equips de la península puguin veure com jugues. Jo, a més, vull anar a estudiar fora de Mallorca i la selecció m'obre les portes d'equips d'allà.

On t'agradaria anar?

Crec que la Universitat de Barcelona és una bona opció per fer INEF, està molt bé i , si pogués trobar un equip allà, seria perfecte.

El lloc seria perfecte. Quin equip seria perfecte?

A casa meva tots som molt del Barça, moltíssim i clar, m'encantaria poder-hi jugar. Però estaria bé a qualsevol equip, no tenc preferències.

Mariona Caldentey (de blau)

Com veus el futbol femení?

Mai no en xerren. A IB3 per exemple, treuen notícies de volei, de bàsquet i d'altres esports femenins i a nosaltres (el Collerense), en canvi, no ens varen anomenar ni quan vàrem pujar a primera divisió. Això molesta perquè no reflecteix l'esforç que suposa jugar a futbol per una dona que ha de treballar o per una nina que ha d'estudiar. Les futbolistes no sortim a les portades dels diaris esportius, no en veuràs mai cap.

Mariona Caldentey (de vermell)

No interessa als mitjans de comunicació?

No devem donar tant de caché com els esportistes masculins. Ara, al vestidor, hem bromejat de les Olimpíades perquè les dones han guanyat més medalles que els homes. Si els mitjans no parlen dels esports femenins és normal que la gent no els conegui. Aquesta darrera temporada, com a excepció, el canal MarcaTV cada divendres ha fet la retransmissió d'un partit de la nostra lliga. Això ha donat més popularitat a equips com el nostre i és una evolució. A part, jo som optimista i crec que el reconeixement del futbol femení ha millorat aquests últims anys.

Diuen que “el futbol és un esport d'homes”.

He sentit comentaris en aquesta línia però, en canvi, les dones tenim més oportunitats de practicar-lo ja que som més poques i és més senzill, supòs, destacar. Ara ja vivim en una època en què tothom pot fer allò que vol i si a nosaltres ens agrada jugar a futbol ningú no ens ho pot impedir.

Destacar no és senzill. Quin és el secret?

Primer de tot, tenir sempre els peus a terra. En el moment que comences a creure't més important, les coses deixen d'anar bé. El secret, si n'hi ha, passa per entrenar molt i superar les lesions. Jo vaig estar 6 mesos sense jugar per una operació de genoll i és en aquests moments quan has de tenir més forces per continuar i superar aquests entrebancs. Després, quan vénen els bons moments, mires i penses que l'esforç ha valgut la pena.

Superar una lesió greu és el més complicat?

Sí. Ara fa dos anys que em vaig rompre el genoll i entre l'operació i el mal que vaig tenir, li vaig dir a ma mare: “mamà, vull deixar el futbol, no vull tornar a passar per això”. Però després, durant el període de rehabilitació, tornes a caminar, guanyes força, comences a córrer i tornes a tenir ganes de jugar. A més, tot just recuperar-me em van cridar de la selecció espanyola i va ser la motivació que necessitava.

I el més gratificant?

És difícil triar un moment o una ocasió perquè n'hi ha moltes de bones. Però tenc un record molt especial de quan jugava aquí a Felanitx. Érem un grup d'amics que ens enteníem molt i ens divertia molt el futbol. Vàrem aconseguir guanyar la lliga, el campionat de Balears i el campionat d'Espanya. Record que tornant de Lugo, on havíem disputat el campionat nacional, a l'aeroport ens esperava molta gent amb pancartes. I després a Felanitx ens van rebre a l'Ajuntament i vam passejar les copes amb mearis per tota la vila. En aquells moments, segurament no ho valoràvem perquè només teníem 7 anys. Però ara quan ho recordes, veus tot el que vares viure i fins i tot m'agradaria poder-ho repetir.

Quina és la teva jugadora preferida?

Pili Espada (de vermell)

De fora de l'illa conec poques jugadores. De totes maneres em quedaria amb na Pili Espada que és una veterana del meu equip, la capitana del Collerense. A més d'una gran jugadora dins el camp, a fora és una gran persona.

I un jugador?

Veus? És graciós perquè si jo fos un nin no em demanaries “quina és la teva jugadora preferida?” i en canvi a nosaltres sempre ens demanen un jugador.

Tens raó.

M'agrada molt n'Iniesta. No crida l'atenció pel que fa fora del terreny de joc i en canvi aconsegueix ser el centre de totes les mirades amb el seu futbol. A vegades, als entrenaments m'alaben quan em diuen que jugant m'assembl a ell.

Aquest estiu has participat a un cicle de conferències amb altres esportistes.

Si, és necessari donar a conèixer que la vida d'una dona futbolista no és fàcil i que n'hi ha molt poques que puguin viure només del futbol. -T'aixeques a les 7, vas a fer feina, has de canviar horaris per poder entrenar- és un sacrifici molt gran que fas perquè t'agrada però que no sempre la gent valora.

Tens temps per fer altres coses?

N'has de trobar i t'has de saber organitzar. A vegades, però, hi ha una festassa i no hi puc anar perquè l'endemà tenc partit. O arrib sempre tard a les festes sorpreses dels meus amics perquè cada divendres tenc entrenament. Has de deixar de fer moltes coses pel futbol però quan penses que jugues a primera divisió i que et convoquen per la selecció espanyola veus que aquests sacrificis valen la pena.