divendres, 28 de setembre del 2012

“L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir”, Miquel Gelabert


És felanitxer. Segurament un dels felanitxers amb més projecció dins el món de la interpretació. A TV3 va consolidar-se amb sèries com Temps de Silenci o Ventdeplà i a IB3 ha recuperat l'accent amb Llàgrima de Sang i L'Anell. Repassar la seva trajectòria sobre els escenaris implica parlar de companyies teatrals com Comediants o La fura dels Baus. També l'hem vist a la gran pantalla i s'ha donat a conèixer arreu del món: Itàlia, Alemanya, Finlàndia o Canadà l'han vist actuar. El seu darrer èxit Prova, ha obtingut un reconeixement unànime del públic i la crítica.

Miquel Gelabert
Dilluns, 10 del matí-. Duu camisa blanca, les ulleres amb la mà i demana un cafè amb llet. Tria seure a fora, tot i el vent. Parla gruixat però amb un posat agradable. Somriu fàcilment. No és tan senyor com en Joan Carles Mesquida (L'Anell) ni tan malcarat com en Jaume Estelrich (Ventdelplà). És en Miquel Gelabert, i això queda clar des del principi.

De petit vivia a Felanitx.
Hi vaig viure fins als 6 anys. Després vàrem anar a viure a Palma però veníem tots els caps de setmana i els estius.
Volia ser actor en un moment i en un entorn sense tradició. Des de Mallorca i en aquells temps, semblava complicat.
És una cosa extranyíssima ja que a casa meva no hi havia ningú que s'hi hagués dedicat abans. Record que al Port fèiem una festa per santa Rosa a damunt el niu del Babo i jo amb 10 o 11 anys ja hi feia actuacions.
La inspiració.
Quan era petit a la casa de Felanitx teníem una taula immensa i just damunt la foganya hi havia un mirall molt gros que estava col·locat davant on jo seia per dinar. Sempre hi feia carusses i m'havien de cridar l'atenció i sovint em feien seure d'esquena al mirall. Ho dic sempre, em varen reprimir de petit i de gran ho he hagut de treure -bromeja-.
El primer paper.
Quan feia 6è de batxillerat vàrem organitzar una escena de la mort de Sòcrates. Jo tenia un paperet minúscul però la gent ja va veure que a mi m'interessava i que es notava que no feia teatre perquè sí. L'any següent quan varen organitzar una altra obra, jo mateix vaig demanar al Padre Prefecto, que era qui se n'encarregava, per ser el protagonista. Ho vaig veure com una oportunitat perquè ja sabia que volia dedicar-me al teatre.
On vares formar-te?
Vaig entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona i paral·lelament vaig matricular-me a la carrera de Filosofia i lletres perquè a casa trobaven que havia d'estudiar alguna cosa alternativa. Jo volia anar a Madrid i Barcelona havia de ser el trampolí. Al tercer curs a l'Institut ja vaig formar part d'un projecte amb un grup d'estudiants. Havien organitzat La leyenda de Jaun de Alzate de Pío Baroja a Bilbao. Aquell any, al ministre d'educació se li havia ocorregut que el curs en lloc d'iniciar-se al setembre, s'iniciaria el mes de gener i per tant aprofitant aquells mesos me'n vaig anar a Bilbao. L'obra però no la vàrem poder estrenar perquè el dia que ens havien de donar el permís des de Madrid va coincidir amb l'atemptat a Carrero Blanco. A partir d'aquí però ja havíem iniciat una escola d'actors, organitzàvem obres i no m'he aturat.
On vius ara?
Tenc una casa a Barcelona i una altra aquí al Port, on visc amb els meus germans. Depèn d'on tenc els rodatges. El temps que he gravat L'Anell, per exemple, he estat a Esporles, però ara per ara som aquí, al port.
Miquel Gelabert
És diferent treballar d'actor a Catalunya o fer-ho a Mallorca?
Sí, sobretot quant a la producció. Quan rodava Ventdelplà (TV3), per exemple, la dinàmica de feina estava molt més organitzada. Amb L'Anell (IB3) ha estat molt diferent. De vegades els textos es redactaven el dia abans de gravar l'escena i no es podien preparar bé les seqüències. A més, ens feien ser als estudis moltes hores sense gravar entre escena i escena, i als actors no ens paguen per hores sinó per la feina ben feta.


On el reconeixen més: pels carrers de Barcelona o pels de Palma?
Ara a Barcelona ha disminuït la meva popularitat perquè fa dos anys que va acabar Ventdelplà però tot i així continuen emetent sèries com Temps de Silenci per TV3. És igual que a Mallorca; al mercat si amag la cara triant patates no em reconeix ningú però si aixec el cap ja sí. He d'anar alerta, un pic vaig protestar molt a un aeroport de Madrid i després molta gent em deia “ara ja sabem com ets”. No puc cridar gaire l'atenció en públic.
Té algun criteri a l'hora de seleccionar projectes?
Fins ara he fet feina sense representant perquè volia dissenyar jo la meva carrera. Ara però és més difícil. He anat fent els projectes que m'han semblat suggeridors, si m'agradava la proposta i si em pagaven bé. A vegades per qüestions d'agenda no he pogut agafar obres que m'hauria agradat fer. És important també treballar amb amics, amb persones que ja saps que t'hi entens. Això darrer és molt important.
És complicat deixar de ser, per exemple, en Jaume Estelrich de Ventdelplà per convertir-se en Joan Carles Mesquida de L'Anell?
Pas pàgina aviat però ja has creat un segell i oblidar-te d'un personatge per fer-ne un de nou és impossible. Et canvien el vestuari, les formes, l'ambient i tot això ja et fa actuar d'una altra manera. Quan feia de Jaume Estelrich volia tallar la llenya de veritat i quan a L'Anell havia de fer un plat de cuina el volia fer també de veritat. Dóna més credibilitat i fa que puguis sentir-te més el personatge.
Hi ha un mite que diu que “fer de dolent és més gratificant”.
El compartesc. Faria fins i tot de Hitler, per exemple, amb unes pautes ben donades. Un personatge que està ben escrit sempre és gratificant. És a dir, si és un dolent beneit, amb diàlegs buits no dóna gens de gust. Tot ha de passar per un procés mental que han de fer el guionista i el director. Per tant, si l'obra està ben escrita i ben dirigida, i a sobre fas de dolent, encara és més gratificant. Jo ho compararia amb el fet de saber fer riure. El dia que descobreixes que pots fer riure també resulta molt gratificant.
Ha tocat totes les tecles de la interpretació: cinema, televisió i teatre. Amb quin gènere es queda?
Als 16 anys jo ja tenia clares dues coses: que m'agradava fer teatre i que m'agradava córrer món, i una cosa va amb l'altra. La meva felicitat és fer teatre amb els amics i moure'm. Anar a Sant Sebastià i menjar unes cocochas i el que sigui típic a cada lloc. D'altra banda, la televisió i el cinema, però, es paguen més bé i et proporcionen una estabilitat que el teatre no et pot garantir.
La seva darrera obra de teatre, Prova, ha estat tot un èxit.
L'actriu Agnès Llobet va presentar-me el projecte. Pensava que podria alternar els rodatges de la sèrie L'Anell amb l'obra però se'm va fer molt feixuc. Hi havia molts de dies que després de 10 hores de rodatge havia de partir cap a Sineu a assajar. L'Anell em buidava i Prova em tornava a omplir d'energia.
He quedat molt content amb aquesta feina, i em sap greu només haver-ne pogut fer 10 o 12 funcions. Amb la poca oferta que hi ha ara crec que no costaria gaire reunir l'equip si es trobassin més actuacions.
Aquest mes de setembre L'Anell torna a IB3 amb nous capítols que ja estan gravats. Hi ha l'opció de rodar una tercera temporada?
Miquel Gelabert
No. L'Anell s'ha acabat. Va acabar-se abruptament. Havien de rodar 80 capítols però només n'han gravat 62. Mallorca no es pot permetre una superproducció d'aquest cost. No hi ha doblers ni per mantenir tanta gent treballant-hi ni per suportar un muntatge amb cavalls. Que ho facin a Madrid és una altra història però aquí hi ha unes limitacions. Jo de totes maneres ja havia dit que ho deixava. No podia aguantar més temps aquell ritme i vaig demanar al director que matàs el meu personatge o que cercàs una excusa per fer-lo desaparèixer.

A més d'actuar, pinta.
Quan era petit deia que m'hauria agradat saber cantar i saber pintar. Vaig fer aquest comentari en un inici de gira i un company va dir-me que això s'aprèn i vaig pensar que tenia raó. Ara tenc moltes coses fetes però som molt pudorós. Una metgessa de Barcelona va dir-me: “només et preveig dues coses, que beguis vi bo i que facis una exposició”. Em va semblar molt saludable, el primer consell l'he seguit, el segon, encara no. Jo pint per a mi. Si la pintura es pogués rosegar, per exemple, no utilitzaria pinzell. Feria escopinades i que caigués el regalim.
Com veu les retallades al món de la cultura. És necessari convertir-la en un luxe?
No hi tenc cap confiança ni m'agrada res del que estan fent des del Govern. Estic fart de pagar els plats bruts de tots aquests “mangantes”. A més, un país no es recupera en contra dels seus ciutadans. Ho veig molt negre. Si en puc treure res de positiu és que la crisi supòs que se'n durà tota aquesta escòria de gent que si no són corruptes, són ineptes. No pot ser, per exemple, que Espanya tengui quatre vegades més de polítics que Alemanya. Així no s'arreglarà res i fent referència al món del teatre, menys. Si ara ja no produïa ningú, és evident que encara serà més difícil. Ara la cultura és un luxe i els toros, en canvi, no. És incongruent.
Un altre conflicte és el lingüístic.
No me'n parlis. Si a la major part de la classe dirigent i gestora, que he classificat de corrupta i inepta, hi sumes una altra part que és inculta, no fa falta dir res més. -Cabr..., fills de..., mam...- no tenc paraules per definir-ho: En España no caben más tontos. I jo crec que els que mouen els doblers ens han declarat la guerra, i no només a nivell lingüístic. Això és una guerra.
Futur a l'aire.
No tenc res lligat. Aquesta setmana tenc una reunió a Palma per a una suite come, una sèrie petita. Amb representant és probable que algun dia despengi el telèfon i em digui que m'ha trobat algun paperet. De totes maneres, ara el meu projecte és més personal. Fa dos mesos vaig agafar un ordinador i vaig escriure: “Ushuaia, casas de alquiler” i vaig veure que no eren gaire més cares que per aquí. Per tant, si vénc a estar al Port és una cosa, però si me'n vaig a Ushuaia (Argentina) ja serà per no tornar -ho diu de veritat, però somriu-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada