dijous, 7 de març del 2013

El meu Barça i jo


El meu Barça i jo tenim 22 anys i en menys d'un quart de segle hem celebrat més títols que en tota la història del club.

Wembley, maig 2011















El fet d'haver viscut tantes nits de glòria en pocs anys, pot resultar un desmèrit per a alguns d'aquells culers que acostumen a parlar d'ells mateixos com a "barcelonistes de tota la vida", obviant que la resta, també ho som. 
Els mateixos  que creuen que gràcies a  - o a causa de - Laporta, Guardiola i Messi, els meus coetanis i jo formam part d'una generació descafeïnada. Una generació light que encara no ha tengut oportunitat de saber com és realment ser culer.

Tenen raó si el sentiment pel club equival a totes les lligues frustrades o a tots els anys d'impossibles copes d'Europa; però s'equivoquen  si desconfien de la nostra fidelitat.

Entenc i sé que el meu Barça i jo ho hem tengut fàcil. I es fa evident si dic que el primer 9 que vaig voler a la camiseta va ser el de Rivaldo -de Ronaldo només en vaig tenir pósters-. O si una de les primeres lligues que vaig veure perdre va ser contra el Super Depor  -m'encantava Tristan.

A més en una línia del temps com la del futbol, que parla de centenaris, són records que se situen gairebé a l'actualitat. Per si algú ho troba un "problema", potser ara arriba l'antídot. Un antídot tan descafeïnat com suposadament és la nostra generació, ja que ve de la mà de la millor plantilla del món i arriba acompanyat d'una lliga.

La realitat però, sense treure-la de context ni tancant cicles que no s'acaben, és més complicada del que estam acostumats.

Però si dia 12 davant el Milan tenim una mala nit -que no la tendrem-, el meu Barça i jo serem els de sempre.
D'acord, sentirem ràbia, direm coses que no hauríem de dir i ens costarà molt anar a dormir. Però això no treu que el meu Barça, que també és el teu  i el dels "barcelonistes de tota la vida", no deixarà de ser-ho. Perquè aquest Barça també està en bones mans, les de Rosell no, les nostres.