És
felanitxer. Segurament un dels felanitxers amb més projecció dins
el món de la interpretació. A TV3 va consolidar-se amb sèries com
Temps
de Silenci
o
Ventdeplà
i a IB3 ha recuperat l'accent amb Llàgrima
de Sang
i L'Anell.
Repassar la seva trajectòria sobre els escenaris implica parlar de
companyies teatrals com Comediants
o La
fura dels Baus. També
l'hem vist a la gran pantalla i s'ha donat a conèixer arreu del món:
Itàlia, Alemanya, Finlàndia o Canadà l'han vist actuar. El seu
darrer èxit Prova,
ha obtingut un reconeixement unànime del públic i la crítica.
 |
| Miquel Gelabert |
Dilluns,
10 del matí-. Duu camisa blanca, les ulleres amb la mà i demana un
cafè amb llet. Tria seure a fora, tot i el vent. Parla gruixat però
amb un posat agradable. Somriu fàcilment. No és tan senyor com en
Joan Carles Mesquida (L'Anell)
ni tan malcarat com en Jaume Estelrich (Ventdelplà).
És en Miquel Gelabert, i això queda clar des del principi.
De
petit vivia a Felanitx.
Hi
vaig viure fins als 6 anys. Després vàrem anar a viure a Palma però
veníem tots els caps de setmana i els estius.
Volia
ser actor en un moment i en un entorn sense tradició. Des de
Mallorca i en aquells temps, semblava complicat.
És
una cosa extranyíssima
ja
que a casa meva no hi havia ningú que s'hi hagués dedicat abans.
Record que al Port fèiem una festa per santa Rosa a damunt el niu
del Babo
i jo amb 10 o 11 anys ja hi feia actuacions.
La
inspiració.
Quan
era petit a la casa de Felanitx teníem una taula immensa i just
damunt la foganya hi havia un mirall molt gros que estava col·locat
davant on jo seia per dinar. Sempre hi feia carusses i m'havien de
cridar l'atenció i sovint em feien seure d'esquena al mirall. Ho dic
sempre, em varen reprimir de petit i de gran ho he hagut de treure
-bromeja-.
El
primer paper.
Quan
feia 6è de batxillerat vàrem organitzar una escena de la mort de
Sòcrates. Jo tenia un paperet
minúscul
però la gent ja va veure que a mi m'interessava i que es notava que
no feia teatre perquè sí. L'any següent quan varen organitzar una
altra obra, jo mateix vaig demanar al Padre Prefecto, que era qui se
n'encarregava, per ser el protagonista. Ho vaig veure com una
oportunitat perquè ja sabia que volia dedicar-me al teatre.
On
vares formar-te?
Vaig
entrar a l'Institut del Teatre de Barcelona i paral·lelament vaig
matricular-me a la carrera de Filosofia i lletres perquè a casa
trobaven que havia d'estudiar alguna cosa alternativa. Jo volia anar
a Madrid i Barcelona havia de ser el trampolí. Al tercer curs a
l'Institut ja vaig formar part d'un projecte amb un grup
d'estudiants. Havien organitzat La
leyenda de Jaun de Alzate de
Pío Baroja a Bilbao. Aquell any, al ministre d'educació se li havia
ocorregut que el curs en lloc d'iniciar-se al setembre, s'iniciaria
el mes de gener i per tant aprofitant aquells mesos me'n vaig anar a
Bilbao. L'obra però no la vàrem poder estrenar perquè el dia que
ens havien de donar el permís des de Madrid va coincidir amb
l'atemptat a Carrero Blanco. A partir d'aquí però ja havíem
iniciat una escola d'actors, organitzàvem obres i no m'he aturat.
On
vius ara?
Tenc
una casa a Barcelona i una altra aquí al Port, on visc amb els meus
germans. Depèn d'on tenc els rodatges. El temps que he gravat
L'Anell,
per exemple, he estat a Esporles, però ara per ara som aquí, al
port.
 |
| Miquel Gelabert |
És
diferent treballar d'actor a Catalunya o fer-ho a Mallorca?
Sí,
sobretot quant a la producció. Quan rodava Ventdelplà
(TV3),
per exemple, la dinàmica de feina estava molt més organitzada. Amb
L'Anell
(IB3)
ha estat molt diferent. De vegades els textos es redactaven el dia
abans de gravar l'escena i no es podien preparar bé les seqüències.
A més, ens feien ser als estudis moltes hores sense gravar entre
escena i escena, i als actors no ens paguen per hores sinó per la
feina ben feta.
On
el reconeixen més: pels carrers de Barcelona o pels de Palma?
Ara
a Barcelona ha disminuït la meva popularitat perquè fa dos anys que
va acabar Ventdelplà
però tot i així continuen emetent sèries com Temps
de Silenci
per TV3. És igual que a Mallorca; al mercat si amag la cara triant
patates no em reconeix ningú però si aixec el cap ja sí. He d'anar
alerta, un pic vaig protestar molt a un aeroport de Madrid i després
molta gent em deia “ara ja sabem com ets”. No puc cridar gaire
l'atenció en públic.
Té
algun criteri a l'hora de seleccionar projectes?
Fins
ara he fet feina sense representant perquè volia dissenyar jo la
meva carrera. Ara però és més difícil. He anat fent els projectes
que m'han semblat suggeridors, si m'agradava la proposta i si em
pagaven bé. A vegades per qüestions d'agenda no he pogut agafar
obres que m'hauria agradat fer. És important també treballar amb
amics, amb persones que ja saps que t'hi entens. Això darrer és
molt important.
És
complicat deixar de ser, per exemple, en Jaume Estelrich de
Ventdelplà
per convertir-se en
Joan Carles
Mesquida de
L'Anell?
Pas
pàgina aviat però ja has creat un segell i oblidar-te d'un
personatge per fer-ne un de nou és impossible. Et canvien el
vestuari, les formes, l'ambient i tot això ja et fa actuar d'una
altra manera. Quan feia de Jaume Estelrich volia tallar la llenya de
veritat i quan a L'Anell
havia
de fer un plat de cuina el volia fer també de veritat. Dóna més
credibilitat i fa que puguis sentir-te més el personatge.
Hi
ha un mite que diu que “fer de dolent és més gratificant”.
El
compartesc. Faria fins i tot de Hitler, per exemple, amb unes pautes
ben donades. Un personatge que està ben escrit sempre és
gratificant. És a dir, si és un dolent beneit, amb diàlegs buits
no dóna gens de gust. Tot ha de passar per un procés mental que
han de fer el guionista i el director. Per tant, si l'obra està ben
escrita i ben dirigida, i a sobre fas de dolent, encara és més
gratificant. Jo ho compararia amb el fet de saber fer riure. El dia
que descobreixes que pots fer riure també resulta molt gratificant.
Ha
tocat totes les tecles de la interpretació: cinema, televisió i
teatre. Amb quin gènere es queda?
Als
16 anys jo ja tenia clares dues coses:
que
m'agradava fer teatre i que m'agradava córrer món, i una cosa va
amb l'altra. La meva felicitat és fer teatre amb els amics i
moure'm. Anar a Sant Sebastià i menjar unes cocochas
i el
que sigui típic a cada lloc. D'altra banda, la televisió i el
cinema, però, es paguen més bé i et proporcionen una estabilitat
que el teatre no et pot garantir.
La
seva darrera obra de teatre,
Prova,
ha estat tot un èxit.
L'actriu
Agnès Llobet va presentar-me el projecte. Pensava que podria
alternar els rodatges de la sèrie L'Anell
amb l'obra però se'm va fer molt feixuc. Hi havia molts de dies que
després de 10 hores de rodatge havia de partir cap a Sineu a
assajar. L'Anell
em buidava i Prova
em tornava a omplir d'energia.
He
quedat molt content amb aquesta feina, i em sap greu només haver-ne
pogut fer 10 o 12 funcions. Amb la poca oferta que hi ha ara crec que
no costaria gaire reunir l'equip si es trobassin més actuacions.
Aquest
mes de setembre
L'Anell torna
a IB3 amb nous capítols que ja estan gravats. Hi ha l'opció de
rodar una tercera temporada?
 |
| Miquel Gelabert |
No.
L'Anell
s'ha acabat. Va acabar-se abruptament. Havien de rodar 80 capítols
però només n'han gravat 62. Mallorca no es pot permetre una
superproducció d'aquest cost. No hi ha doblers ni per mantenir tanta
gent treballant-hi ni per suportar un muntatge amb cavalls. Que ho
facin a Madrid és una altra història però aquí hi ha unes
limitacions. Jo de totes maneres ja havia dit que ho deixava. No
podia aguantar més temps aquell ritme i vaig demanar al director que
matàs el meu personatge o que cercàs una excusa per fer-lo
desaparèixer.
A
més d'actuar, pinta.
Quan
era petit deia que m'hauria agradat saber cantar i saber pintar. Vaig
fer aquest comentari en un inici de gira i un company va dir-me que
això s'aprèn i vaig pensar que tenia raó. Ara tenc moltes coses
fetes però som molt pudorós. Una metgessa de Barcelona va dir-me:
“només et preveig dues coses, que beguis vi bo i que facis una
exposició”. Em va semblar molt saludable, el primer consell l'he
seguit, el segon, encara no. Jo pint per a mi. Si la pintura es
pogués rosegar, per exemple, no utilitzaria pinzell. Feria
escopinades i que caigués el regalim.
Com
veu les retallades al món de la cultura. És necessari convertir-la
en un luxe?
No
hi tenc cap confiança ni m'agrada res del que estan fent des del
Govern. Estic fart de pagar els plats bruts de tots aquests
“mangantes”. A més, un país no es recupera en contra dels seus
ciutadans. Ho veig molt negre. Si en puc treure res de positiu és
que la crisi supòs que se'n durà tota aquesta escòria de gent que
si no són corruptes, són ineptes. No pot ser, per exemple, que
Espanya tengui quatre vegades més de polítics que Alemanya. Així
no s'arreglarà res i fent referència al món del teatre, menys. Si
ara ja no produïa ningú, és evident que encara serà més
difícil. Ara la cultura és un luxe i els toros, en canvi, no. És
incongruent.
Un
altre conflicte és el lingüístic.
No
me'n parlis. Si a la major part de la classe dirigent i gestora, que
he classificat de corrupta i inepta, hi sumes una altra part que és
inculta, no fa falta dir res més. -Cabr..., fills de..., mam...- no
tenc paraules per definir-ho: En
España no caben más tontos. I
jo crec que els que mouen els doblers ens han declarat la guerra, i
no només a nivell lingüístic. Això és una guerra.
Futur
a l'aire.
No
tenc res lligat. Aquesta setmana tenc una reunió a Palma per a una
suite come, una sèrie petita. Amb representant és probable que
algun dia despengi el telèfon i em digui que m'ha trobat algun
paperet. De totes maneres, ara el meu projecte és més personal.
Fa
dos mesos vaig agafar un ordinador i vaig escriure: “Ushuaia, casas
de alquiler” i vaig veure que no eren gaire més cares que per
aquí. Per tant, si vénc a estar al Port és una cosa, però si me'n
vaig a Ushuaia (Argentina) ja serà per no tornar -ho
diu de veritat, però somriu-.
